Cançó d'abril, Clementina Arderiu. (Pedro Ruiz i Orion Caes)
1. La llanterna màgica, què és això?
Va ser un invent del segle XVII el qual es considerat com el precursor del cinema.S’inspiraba en la càmera fosca invertint els seus efectes,es a dir, la càmera fosca projectava imatges cap a dins d’una caixa amb l’ajuda d’un focus lluminós, la llanterna màgica en canvi les projectava cap enfora de la caixa.
El nom que rebia aquest invent era perquè els espectadors de l’època no sabien els secrets tècnics de la màquina i atribuïen aquestos “secrets” als efectes a la màgia. Aquest invent dona nom a l’antologia poètica perque de la mateixa manera en que ho fa aquest invent, l’antologia vol reflectir una recopilació d’imatges que descobreixen les diferents facetes de l’experiencia humana escrita en vers pels millors escriptors catalans.
Els espectacles més populars amb la llanterna màgica eren les fantasmagories. El projector es col·locava darrera la pantalla per tal que el públic no veiés el truc. Les rodes servien per a acostar o allunyar la llanterna de la pantalla, i d'aquesta manera engrandir o empetitir la imatge projectada. Aquesta mena d’invent es va anomenar, fantascopi.
El retroprojector era també un aparell similar a la llanterna màgica. És un tipus d'un projector que s'utilitza per projectar transparències. Consisteix en una caixa que conté un llum molt brillant i un ventilador per a refredar-lo, amb una lent de grans dimensions com a tapa que concentra la llum sobre la transparència. A l'extrem d'un braç llarg perpendicular a la caixa, hi ha un mirall i una lent que enfoca i torna a projectar la llum cap endavant contra la pantalla de projecció.
També hi trobam el projector de diapositives, un altra dispositiu similar i mes contenporani a la llanterna màgica. És un dispositiu mecànic que serveix per veure diapositives, (transparències fotogràfiques,tal com la llanterna màgica) projectades sobre una superfície llisa, com una paret. EL seu funcionament consisteix en que la llum passa a través de la diapositiva i unes lents transparents, i la imatge resultant és engrandida i projectada cap a una pantalla perpendicular plana perquè l'audiència pugui veure el seu reflex.
2. Qui ets, estimat escriptor?
El meu nom és Clementina Anderiu i Voltas. Vaig nàixer en la capital Catalunya, Barcelona, el 6 de juliol de 1889.
Des de ben petiteta, en la meva infantessa vaig aprendre l’ofici de treballar la plata, és a dir, l’ofici dels argenters. Que com era de costum en la nostra família, era l’ofici que ens donava doblers per viure. Peró també hi vaig estudiar idiomes, i m’agradava molt la música, més concretament, el piano.
Però la meva gran passió eren els llibres, d’on vaig influenciar-me de la gran part dels idiomes, ja que solia llegir clàssics de les diferents llengües europees. També, la meva obra esta molt influïda pel noucentisme de Josep Carner, el modernisme de Joan Maragall , la cançó popular o culta i el simbolisme.
La meva poesia era fruit de les circumstàncies i dels sentiments que sentia en certs moments com l’alegria, la fe, l’esperança, l’angoixa, la tristesa, la mort, la por… A més, la meva poesia es caracteritzava per ser-ne molt treballada.
El 1911, quan ja tenia uns 22 anys, vaig publicar el meu primer poema i més tard el 1913 varen incloure’l a la influent revista “L'Avenç”.
Uns anys més tard. el 1916, quan tenia uns 27 anys, vaig cassar-me amb un home maravillós, de nom Carles Riba. Que us diré! Era poeta, i això a jo em tornà boja, fins tal punt que finalment em vaig decidir a dedicar-me com ell, a la literatura, però encara així la relació matrimonial amb Carles Riba no va influir de manera significativa en l'essència de la meva obra.
El meu primer llibre veu la llum uns mesos més tard de cassar-me, una recopilació que vaig anomenar jo mateixa amb el títol de “Cançons i elegies”, on principalment presagiava els meus futurs interessos.
Quan ens varem cassar, ens varem instal·lar al barri barceloní del Puget i al llarg dels anys 20 vaig publicar el meu segon poemari anomenat “L'alta llibertat”, on aprofundeixo els trets fonamentals de la meva poètica, basant-me en la mateixa forma estròfica que Josep Carner.Més tard durant aquesta dècada, varem viatjar en matrimoni per Itàlia, Alemanya, França i Grècia, on varem tenir els nostres fills (Oriol, Eulàlia i Jordi).
Tota aquestes experiències varen quedar reflectides en un poemari que vaig publicar el 1936, dos anys abans de que Carles i jo haguèsim d’exiliar de Catalunya, aquest poemari s’anomenava “Cants i paraules” .
Durant la guerra, el 1938, tant jo com el meu marit varem viure exiliats a França fins al 1943, quan varem tornar a Catalunya. Uns mesos anteriors a l’exili, vaig guanyar un premi que s’anomenava “Joaquim Folguera”, i el vaig guanyar amb el poema “Sempre i ara”. Però anys després, el 1946, hi vaig afegir una part que parlava directament de les experiències que vaig viure de la contesa: "Sentiment de guerra" , ja que la guerra va tenir una presència important per mi.
Durant la dècada dels 40 la producció meva i del meu marit literària va disminuir notablement. És així com serà que després de situar-nos dins l'ambient de postguerra, el nostre matrimoni va tenir de nou un paper essencial dins la poesia catalana, esdevenint un punt de referència dels autors que havien quedat al país i de les noves generacions. També durant la dècada de 1950 varem viatjar i d’aquestos viatges varem assistir als congressos poètics de Segòvia, Santiago i Salamanca. De les estades a Alemanya i Anglaterra vaig inspirar-me per escriure els poemes del llibre “És a dir”, publicat el 1958, que posteriorment va guanyar els premis Óssa Menor aquell mateix any i més tard el premi Lletra d'Or el 1960.
Un dels capítols més durs de la meva vida va ser la mort del meu marit, Carles Riba, que va morir l’any 1959. Això fa que jo abandoni la poesia durant dos anys. Però a poc a poc vaig anar gestant un últim llibre que no va veure la llum fins el 1969, “L'esperança encara”, on hi vaig analitzar un dels meus temes més volguts i sovintejats, la necessitat de viure amb els ànims que t'atorga l'esperança. Finalment, el 17 de Febrer del 1976, quan tenia uns 86 anys, vaig morir al mateix barri on vaig nàixer.
Bibliografia:
1. Escriviu el poema que heu escollit a la vostra entrada del blog, recorda posar el títol a sobre del poema i l'autor al final, alineat a la dreta de la pàgina. Si coneixeu el llibre on va ser publicat i l'any, molt millor.
2. Imagineu que heu d'explicar el poema. Heu de un petit vocabulari per entendre'l i afegiu alguna imatge explicativa en aquest petit diccionari que creau.
Hi tornarem al sol-solet!
Tira el braser per la finestra,
llença la capa i el barret!
Que vingui el sol com una festa
i ja no vull sentir més fred.
Oh, quin aire!
Ja les paraules prenen ales
i no cal dir-les sota veu,
que en pensament tinc mar i cales
i cama nua fins al peu.
Adéu, mimoses i nadales:
clavells veureu.
Fugi l'hivern, fugi la por.
Morir? Quan no s'arrisca gaire.
Hem de sortir d'aquest racó
-deixem-hi el pec i el rondinaire:
sortim a l'aire germinal
amb ulls d'infant, que miren alt.
C. Arderiu
"És a dir" 1958
- Braser: recipient de metall que conté brases per poder escalfar les habitacions
- En arribar la primavera ens hem de desprendre de tot allò que serveix per protegir-nos del fred de l’hivern(braser,capa,cama nua, barret)
- Tant la mimosa (arburst de flors grogues) com la nadala (herba de flor blanca, típica de nadal) son plantes hivernals, en contraposició amb els clavells, que floreixen durant la primavera i l’estiu.
- la poeta associa l’hivern i el fred a la por de morir--una actitut que sembla propia del ximple i neci (pec) i el rondinaire, és a dir, unes acituts propies de disconformitat i malcontentament-- i vincula la primavera al reinaxement de la vida (aire germinal) i a la infantessa; per aixó ens convida a contemplar el mon amb ulls d’infant i celebrar la primavera amb una cançó alegre i infantil com “sol-solet”.
- També.la poeta sol associar l’arribada de la primavera amb el pensament de la mar i les cales, com una via d’arribada a la felicitat i com un simbol de vitalitat enfront l’hivern
3. Ara heu de fer un comentari del poema.
1r: llegiu el poema una vegada i enumerau els versos.
2n: tornau a llegir el poema, feis el recompte de síl·labes i marcau l'esquema de la rima.
3r: llegiu el poema en veu alta. Cercau el tema principal i les figures retòriques. Subratlleu el versos on hi ha la figura retòrica en el full i escriviu quina figura és al costat (així no ho oblidareu). També heu d'identificar a qui va dirigit el poema, si té personatges, etc.
4t: penseu quines sensacions us ha provocat, sobre què pensaveu quan el llegiu, us ha agradat o no... Feis una opinió personal argumentada!
5è. I, finalment, començau a redactar el comentari del poema seguint el següent esquema.
Aquest poema, titulat “Cançó d’abril” , escrit per l’autora Clementina Arderiu i Voltas, tracta sobre la arribada de la primavera i la marxada de l’hivern . A més, també hi podem veure com relaciona l’estació freda amb totes aquelles sensacions de por, aburrides, rondinaires. Mentres que per altra part, relaciona l’arribada de la primavera amb tota sensació d’alegria, de diversió, i de ganes de viure.
Aquest poema està escrit en primera persona. L’emissor és el poeta que es dirigeix, per una banda, a un receptor extern que és el públic lector i, per altra banda, a un receptor intern que és un jo poètic.
El poema consta de 18 versos dividits en 3 estrofes. Els versos estan formats per 8 síl·labes, és a dir, es tracta de versos octosíl·labs. Són versos d’art menor perquè està format per menys de 9 síl·labes i la seva rima és consonant. Els versos rimen seguint el següent esquema: “ababa-” en la primera estrofa, “cdcdcd” en la segona i finalment l’última estrofa segueix l’esquema “efefgg”.
En el poema s’hi utilitzen diferents figures retòriques com la comparació “que vengui el sol com una festa” (vers 4), la personificació “Ja les paraules prenen ales” (vers 7) i també la interrogació retòrica “Morir? Quan no s’arrisca gaire” (vers 14).
Cal destacar que aquest poema ens ha semblat infantil i tradicional perquè l’autora adopta una postura bastant infantil enfront l’arribada de la primavera, relacionant-la amb sensacions d’alegria, diversió, etc... això es degut a que sol ser l’estació on floreixen les flors més boniques, hi ha un millor temps, i es en aquella estació on quasi tots els infants poden disfrutar més de la naturalesa que els envolta.
Per altra part, l’autora associa la por i les actituds més simplones amb l’estacio freda, és a dir, l’hivern. Ja que és l’estació on la majoria de persones passen la majoria dels temps en casa a causa de que el temps no és més adequat per estar a l’intempèrie. I amb això la majoria de persones adopten postures mandroses i amb gaire ganes de viure.
Video-poema
Comentarios
Publicar un comentario